Woofing a Ichikai (Tochigi)

La meva segona experiència en tant que wwoofer és a Ichikai a la masia d’una parella mixta Austriaca-japonesa d’uns 50 anys i el seu fill Niima de 21 (tenen dos fills més però ja han marxat de casa). La Pia i en Shirobe són ceramistes els dos. A més ella s’ocupa de l’hort que tenen per consum propi i una petita producció de mermelades i conserves en vinagre. Jo l’ajudo a ella en tot el que necessiti.

La Pia m’ensenya un dels nous amics que coneixeré: mushi ga ippai!

L’hort dels Kobayashi

Aqui tinc la meva propia habitació amb lavabo al costat de la casa principal. Els horaris estan més marcats. Començo a treballar cada dia a les 8. Dinem a les 12, tornem a treballar fins a les 15 quan fem una pausa oyatsu (berenar) i continuem fins les 17. Ja no em toca cuinar ni rentar els plats cada dia. Ensh turnem en les tasques i tothom hi participa.

La meva habitació

Els Men in Black em vigilen

La meva feina principal es recollir els navius a primera hora del mati cada dos dies. La resta del temps cullo tomaquets, trec orugues de les fulles, tallo fulles malaltes i arrenco males herbes.

La collita per fer en vinagre

Treient orugues

Fent via a través de la selva

El primer diumenge tenim una activitat especial: anar a ajudar al restaurant de takoyakis de la germana del shirobe durant el matsuri. La parada està al bell mig de la festa, per on passen carruatges-temples (imagineu una processió amb la verge), homes en fundoshi (wasshoi wasshoi!) i el grup de taiko local fa una petita demostració. Nosaltres ajudem a empaquetar yakisoba i takoyakis abans de que comenci el matsuri. Treballem de valent i a les 20h tanquem. Malhauradament hi ha hagut un accident amb un dels carruatges-temple i s’ha caigut a sobre d’algú i l’han hagut d’hospitalitzar (el templet pesa 1tona!). La policia cancela els altres dos dies que hi havia de matsuri 🙁

La resta de dies torno als meus navius, tomaquets, orugues, males herbes i pots de conserves. En Shirobe em deixa fer una mica de ceramica al seu taller. Pero jo tampoc en vull fer gaire ja que no me la puc emportar i el seu torn no està previst per manasses com jo (escampo el fang per tot el taller!).

Els navius

El taller de ceramica

Al meu dia lliure vaig a visitar el poble de ceramistes de Mashiko. Hi ha moltes botigues on venen tot tipus de ceramica, de bona i de no tant bona. Tants bols i plats em fan ballar el cap!

Vella casa enruinada

Els camps d’arròs

Exposició de ceràmica dels alumnes d’una escola de Mashiko

Ceràmica i llum

Ja és època de lotus!

Aqui es tenyeix amb indigo de manera tradicional

Woofing a Kirishima 2

L’aventura continua al cafè Cockapoo. Cada dia fem alguna cosa diferent, anem al riu, al onsen, a sopar amb els amics de la Kayo i els nens… No parem!

Kawa ni let’s go!

Casa la Gochin

La segona setmana la Nagisa no hi es, i a més no para de ploure. Estem en plena estació de pluges! Tot i això em toca un dia lliure que el passo anant a visitar una cascada de la zona. M’enfilo els pantalons de pluja i la parca i cap a la cascada!

Dia fantàstic per visitar una cascada…

La visita es curteta i de seguida em venen a buscar per anar a dinar junts i fer un café amb unes amigues de la Kayo. Ja em sento part d’aquesta familia.

Chicken Namba, especialitat local

Fent el cafè amb les amigues de la Kayo

La resta de dies cuino per a la Kayo i ajudo al café. Encara em donen un dia lliure que l’aprofito per visitar Aoshima a Miyazaki.

La Kayo i jo a la cuina del café Cockapoo

Els agrada el pa suís que faig 😛

Les estries rocoses d’Aoshima en marea baixa

Els matins plou, però a la tarda el dia s’obre i surto a passejar pel poble.

Els camps de tè

Els camps d’arròs

Bosc de bambú

Com que ha fet tant mal temps decideixo allargar uns dies la meva estada per poder anar a Kirishima. El dia no acompanya gaire però al menys no plou. Al matí vaig a veure el germà de la Kayo fer fideus soba. Al final de la visita em deixa tallar-ne uns cuants i mels serveixen per dinar. Best soba ever!!

A la tarda tinc la meva excursió a l’illa de la boira (kirishima).

La vegetació al peu de la muntanya

El crater del volcà… o això crec 😛

Quin vent que fa al cim!

Woofing a Kirishima

El woofing que he triat per les properes dues setmanes és a Kirishima, provincia de Miyazaki a l’illa de kyushuu. Està a 900km de tokyo aixi que agafo un avio per anar-hi.

Estic en un poblet rural enmig de muntanyes i camps d’arros. Fa xafogor però es suportable. Visc a casa d’una familia d’una mare (Kayo-san) amb dos nens petits (Kaito i Ryo) i som dues noies fent woofing: La Nagisa i jo. La feina consisteix en ajudar a la Kaya-san en les seves feines diaries, ja sigui fer el sopar i prepar el bany com anar a buscar prunes al bosc per preparar umeboshi. Tambe ens ocupem del cafè que te els caps de setmana.

Treballem molt, i sembla que la meva companya japonesa no es cansi mai 😂. Pero practico molt el japones i gaudeixo de l’experiencia de viure amb una familia japonesa.

El primer dia. Despres d’arrivar a l’estacio de Miyakonojo, reaulta que s’havien oblidat de la meva arribada. Comencem be!

Varies hores mes tard arribem a la casa amb tot l’enrenou dels nens. A la casa coneixem a la Erina, una altra woofer que ja acaba. Despres de sopar anem tots al onsen a banyar-nos. Começar una estada en comú banyant-se despullats tots junts trenca qualsevol sentiment d’intimitat envers el teu cos. Total, tothom ja t’ha vist 😂

Abans de començar la feina del primer dia anem al temple shintoista de kirishima. Un sentiment de serenitat ens invaeix i oferim els nostre respecte als deus de la zona. La Erina marxa i ens quedem la Nagisa i jo.

La Nagisa, la Erina i jo al temple de kirishima

El dia comença tranquil, però després agafa empenta quan anem a collir prunes (ume) per fer umeboshi, umeshu (licor de prunes) i altres derivats. La collita es de 40 kilos. Abans de que s’acabi el dia les hem de rentar, triar i preparar. Hi passem tot el que queda de dia.

Anem a buscar prunes al bosc (ume). Ens em creuat un cèrvol!

Ja de tornada cap a casa, mortes, fem el sopar, sopem, freguem els plats mentre la familia es banya i finalment ens banyem nosaltres. La familia no utilitza sabó per rentar els plats, nomès aigua i fregall! Tot per ser respectuosos amb el medi ambient, i la veritat es que tret d’alguna cosa la majoria es rentamolt bé.

El cap de setmana comença i amb ell el cafè  cockapoo. Durant els 3 dies seguents treballem al cafè. El cafè Cockapoo es un “dog” cafè. Els clients poden entrar amb gossos i inclus demanar-li una dog-pizza!

Jugant amb en Ryo. Com pesa aquest nen! A mi em diuen eigonohito (la que parla angles)

De cami cap al restaurant

Takoyaki time

Flinders Ranges

Un léger raz-le-bol s’installe et on ne sait pas trop comment en sortir, sinon en continuant vers de nouveaux horizons. On se réjouit de l’Outback, de ses décors grandioses et de sa relative chaleur surtout!

On fait une halte au Mont Remarkable pour une petite randonnée. Il s’avère que c’est le paradis du mountain bike, et on s’adapte: petite virée en vélo, bien que nous ne soyons pas vraiment experts de ce type de cyclisme. Mais je vais bien aimé et Neus… suivra pour me faire plaisir, mais on peut pas dire qu’elle s’impatiente de refaire 😉

Ça grimpe…

Et ça redescend… Lausanne au naturel, quoi!

On continue ensuite vers les Flinders Ranges, laissant sur la route la visite des innombrables repères altimétriques érigés en monuments historiques (il faut dire que les Australiens ont un rapport particulier à l’histoire…). Le décors change radicalement, devenu une sorte de steppe aride. Les températures évoluent aussi, avec des journées tièdes, mais des nuits glaciales (elles sont sèches, donc plus supportables qu’au Victoria).

Ça commence à être grandiose!

On visite tout de même Quorn et dormons sur une aire de repos le long de la route, où nous rencontrons enfin un peu de monde, des Australiens du sud en quête de chaleur aussi 😉

Le lendemain, on arrive finalement à Wilpena et faisons une petite randonnée jusqu’à un point d’observation sur une plaine ressemblant à un cratère. On découvre sur le chemin la vie des premiers colons, éleveurs puis agriculteurs, dans cet endroit propice, puisque relativement humide, mais hostile en même temps, car fragile.

La plaine, à la végétation plus exubérante, fut une exploitation agricole durant le XIX et début du XXème siècle. Il s’agit accessoirement d’un site sacré pour les Aborigènes

Sur le retour, nous visitons un canyon peint par les Aborigènes, un ancien village d’éleveurs de mouton en ruine et referons une halte à Quorn pour une lessive.

Sacred Canyon

Quelques traces aborigènes

Un ancien village d’éleveurs

Quorn, entre lessive et café sympa

Ce début d’Outback nous recharge les batteries et nous remet le goût du voyage à la bouche. On se réjouit de poursuivre vers le nord, vers des paysages différents, un peu plus chauds et où commence à percer une vague notion d’histoire autour de la rencontre entre colons et colonisés.

The Great Ocean Road

Nous avons accompli nos 2 premières semaines australiennes et changeons aujourd’hui de véhicule (en gros le même, mais d’une autre compagnie, car ni l’une ni l’autre n’avait de véhicule disponible pour toute la durée de notre séjour). Journée administrative donc, accompagnée de quelques heures de route pour entrer et sortir de Melbourne.

Nous rejoignons la Great Ocean Road, au sud-ouest de Melbourne, et sautons les 3 premières haltes: nice beaches, on a déjà vu et c’est pas la saison. On dort donc dans les hauts de Lorne, au regret de ne pouvoir nous rendre quelques kilomètres plus haut dans un restaurant gastronomique (180$ par pers. plus 120$ pour le vin et réservation bien à l’avance nécessaire).

Nous longeons la côte sur une route assez belle, probablement géniale lorsque, l’été, on peut s’arrêter tous les 10km sur une plage différente. Les villages qui l’occupent sont par contre sans aucun intérêt.

La route surplombée par une architecture assez audacieuse (on aimerait bien visiter, mais bon)

On s’arrête finalement au Maits Rest, une forêt primaire improbable dans le paysage côtier. Les arbres y ont des bases énormes qui furent probablement des abris pour certains habitants précoces de la zone.

Maits Rest

Un abri pour hobbit?

On visite ensuite le phare qui occupe la pointe sud de l’itinéraire, le cap Otway, car cette côte trompeuse présente de grands éperons rocheux à fleur de l’eau où de nombreux navires échouèrent (la côte est aussi connue sous le nom de Shipwreck Coast). Comme le phare original a été remplacé par un beacon (petit phare solaire automatisé), on peut visiter l’ancien jusque dans la lanterne: impressionnant!

Beaucoup de bateau échouèrent après avoir fait le tour de la terre depuis l’Europe, sur le dernier bout

Un phare qui en a donc sauvé plus d’un

On file ensuite sur Port Campbell, sans grand intérêt non plus, mais nous arrêtons en chemin aux 12 Apostles, des formations rocheuses que la mer a façonnées. Il n’y en a jamais eu 12, mais leur nom original, le Porc et la Truie, n’était pas très touristiquement attrayant. Il fut donc changé en 12 apôtres, comme quoi on associe assez vite l’église aux cochons 😉

Oh, les gros cailloux dans la mer…

2 ombres regardent la mer à Port Campbell

On arrive ensuite à Warrnambool, cette fois bien plus à notre goût. Petite ville assez tranquille, mais avec quelques bâtiments intéressants.

Le Town Hall de Warrnambool

Les premiers arrivés

Des tentatives contemporaines

Une certaine qualité tout de même

Le coucher de soleil au bord de l’océan

Après cela, on est de nouveau pris par une certaine lassitude quant à la côte australienne et décidons de filer tout droit vers le Mont Gambier.